Lletres

Tinc set, tinc set de sang d’una ànima infeliç,
Tinc el cos fred, ullals ben llargs rondo les nits.
Veuen en la foscor els meus ulls groguencs,
No som morts ni vius, som diferents…

La fam ens mata… L’aliment corre dins teu!!!

Així com la nit s’acosta em va venint l’excitament,
Entre les ombres buscaré el millor moment.
Corre… La caça m’espera, ja et pots amagar,
Perquè amb un instant t’aniré a xuclar!

La sang ens sacia, i ens “don" poder il·limitat!

Deix-me, deix mossegar-te i besar la teva sang,
Només així podràs ser immortal.
Veuràs el món com de cop s’esvaeix,
El cos ben fred però amb un munt de poders…

Evito la llum del sol, visc en el regne de la por, sexe i passió!
De la terra ens volen fora, de l’altre món som desterrats, SOM IMMORTALS!

Deix-me, deix mossegar-te i besar la teva sang,
Només així podràs ser immortal.
Veuràs el món com de cop s’esvaeix,
El cos ben fred però amb un munt de poders…

De nen em van separar, de la mare per servir,
Un rei que amb molta avarícia, les terres va conquerir.
Em van dur al camp de batalla, un escut em van donar,
També em donaren una espasa i el poder d’assassinar.

Allà la por hi governava, la gent mor sense parar,
El rei tot ho posseïa, només feia que ofegar.
Viure era pura pobresa, jo només volia tornar
Tornar amb la meva família, els meus amics, els meus germans.

Dies sense fi, els anys em varen transformar,
Perdent companys dia a dia, moltes guerres vaig lliurar…

Espases ballen, dansa de la mort,
Els crits se senten, moren de dolor,
Famílies mortes que no han tingut sort,
Cossos estesos entre la foscor!

Les guerres anaven cessant, l’esperança va tornar,
El rei mort de l’avarícia, el malson es va acabar,
Quan per fi vaig tornar a casa, la mort no m’havia deixat,
L’infern a la meva mirada, me’ls havien arrabassat!

Dies sense fi, els anys em varen transformar,
La guerra, l’odi i la cobdícia, la família es va emportar…

Espases ballen, dansa de la mort,
Els crits se senten, moren de dolor,
Famílies mortes que no han tingut sort,
Cossos estesos entre la foscor!

Quan la nit tanca el seu pany, ningú es pot fer enrere,
has caigut a les seves mans, en un tancat sense barreres.
Treus la força pel motor, teva és la carretera,
els teus ulls estic buscant, la nostàlgia s’allibera.

Tindre’t a les meves mans, a la llum de les espelmes,
Jo imagino el teu cos com un món sense fronteres.

La nit m’envolta,
a somiar em crida,
no hi ha paraules,
quan quelcom s’estima.

És més fàcil escriure quan l’esperança t’ha dictat,
els records que ara son cendres d’un foc que ja s’ha apagat.
Tinc per norma un somriure per cada cop que m’han donat,
Deixar a un part els mals somnis i sempre tirar endavant.

Tindre’t a les meves mans, a la llum de les espelmes,
Jo imagino el teu cos com un món sense fronteres.

La nit m’envolta,
a somiar em crida,
no hi ha paraules,
quan quelcom s’estima.

Lliures com el vent, perduts en el desert,
la lluita la lidera un poble cec.
Es senten clamors, sota el cel obert,
molta gent ha sortit al carrer.

Joves somiadors, no poden perdre res,
El món s’està movent contra el poder!
La por ja està canviant, no poden fer-hi res,
Enfonsarem els Lobbys dels calers!

Cerquem la raó, tirant per un camí,
d’espines i calvari amb els veïns.
Les senyeres son lluïdes per la gent,
feu el que feu no ens aturareu!

Oblida el tirà, la guerra esta a punt de començar…
Així seguirem, hem d’aconseguir allò que volem!

Lluita! Terra de llibertat, amb el poder de parlar.
Sempre! Hem de tirar endavant, res no es pot aturar!

Lluita! Terra de llibertat, amb el poder de parlar.
Sempre! Hem de tirar endavant, res no es pot aturar!

Una mirada, una intenció,
una rialla, que no es confon.
La suor freda, i un calfred corre pel cos… Dins el cos!
Jo se el que vull, tu també ho vols
qüestió de temps, vaig calent!
 

Fica’l dintre, treu-lo fora, l’amor no es complicat!
No tinc pressa, no vull córrer, però avui vull esquitxar!
 

Quina putada, m’he enamorat
però tu em volies d’usar i tirar!
Estic fart de sempre, recollir els trossos del meu cor… Pobre cor!
El que et posava, de l’escenari dur-me al llit, quina nit!
 

Fica’l dintre, treu-lo fora, l’amor no es complicat!
No tinc pressa, no vull córrer, però avui vull esquitxar!
 

Fica’l dintre, treu-lo fora, l’amor no es complicat!

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

Trenca cadenes, calla els brams,
Fes girar la historia explicant la veritat,
No tinguis mai por per tot el que puguin dir,
Has de fugir d’una mort anunciada.

Esborra els fantasmes del passat,
Que flueixen dintre de la foscor.

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

La llum, la màgia ja no hi son
S’han transformat en un verí de serp,
Serp que cada cop estreny molt més,
Prendre’n consciencia et farà lliure.

Esborra els fantasmes del passat,
Que flueixen dintre de la foscor.

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

A vegades sento: “estic fora de lloc"
A vegades no li veig futur
Es un laberint tancat amb mi mateix, a dins
Somiant sense sentit

Sents la melodia, esta fora de lloc.
Això no t’agrada, sents només soroll.
Preferim els clàssics, les novetats fan por,
I tot això que escoltes, no t’ho empasses ni amb alcohol.

Passes una vida composant, escrivint i tocant…
Vols que tot això tingui sentit, dibuixant melodies.

Escolta aquesta tornada, se que l’estàs esperant,
Espero en totes les xarxes el teu “no m’agrada"
Escolta aquesta tornada, se que l’estàs esperant,
Esta clar, lo clàssic t’agrada, però està molt escoltat.

Ja tornem a ser-hi, torna la cançó
No saps de què parla, quin soroll, apaga això!
Ei posa la ràdio, els 80’s molt millor
O posa l’emissora d’una “llista" que em se jo.

Passes una vida….

Escolta aquesta tornada…

Gastrobirreros, servim-nos unes canyes,
Que ja arriba el moment de catar la creació.
El color mel daurat ens dona bona espina,
Però l’escuma i l’olor no presagien res de bo.

-Però això que és? – No sembla birra!
-Tanta acidés! -La olor és terrible!
-Però això que és? -Te gust a Sidra!
Sigui el que sigui és imbevible!

Jo crec que hi ha un problema, amb la fermentació,
Breeweros Tiracanyes hem de fer una cançó!

No se que us sembla, fem una altra tirada?
Crec que li hem de donar una altra oportunitat.
Cullons vaig com tripat, m’he fotut unes charlis,
Son espectaculars! Ara hem de seguir creant!

– Però això que és? –Està que flipes!
– I ara que fem? – Una Black Ipa.
– Pocachu què? -Doblem la fita?
-Ho petarem la següent fira!

Ja no hi ha cap problema, amb la fermentació.
Breeweros Tiracanyes hem de fer una cançó!

Les llàgrimes m’estoven aquest paper,
d’una cançó que no hagués hagut de fer.
Em sento totalment desterrat
d’un tren que mai ni tan sols ha afluixat.

Vull sentir l’alè al meu costat,
Vull llevar-me amb tu ben abraçat,
Vull sentir-me el mes afortunat.

Jo que no creia en les histories de les pelis d’amor,
I això ara ho tinc clavat al cor,
no se com escapar d’aquesta situació.

Jo que m’havia acostumat a tants anys de soledat,
No ens haguéssim d’haver trobat,
Si no ets al meu costat no puc ni respirar.

El temps segueix passant i jo no tiro endavant,
No puc entendre tot el que està passant,
Mai tornaré a sentí r res tant profund i real,
Perdo les ganes de seguir caminant.

Sento que camino per sobre del mar,
A vegades volo i altres caic a terra,
He somiat un món fictici,
En el que tinc Una lluita interna contra mi mateix,
Quan em tanco sol entre Parets de vidre,
Sóc capaç d’imaginar una torre de

Blanc, del més pur blanc, un blanc ivori
Tancat, una altra realitat
Dintre d’una torre de foc i metall,
Sento melodies que sense foc cremen
Cantant
Mantra que no té final

Com un nen que pinta sobre d’un llenç
Solid, de penumbras de pors i mentides
Escrivint la meva història vaig afegint
Coses que a vegades no tenen sentit
Son capítols que formen la meva vida
Els escric en un mur

Blanc….

I es una presó
On crido i no se’m sent
I de sortir daqui
He se marxar
Ja no pic més….

Ara canviaré la vida de color
Sortir de la torre per canviar de mires
Punts de vista que no havia imaginat
Veig a gent que vola per sobre del mar
Realitat fictícia sense punts de vista
Son dibuixos en un llenç

Blanc…

Rera meu la llum s’ha enfosquit,
No es veu res, tot s’ha ennegrit.
Dono un pas en falç a la nit.

Una veu que se sent de ven lluny,
Esta cridant!! No i veig ningú,
Intrigat, nerviós estic.

Envalentat entro mes en la foscor,
Tancan la ma ,amb el puny ben fort,
Recorrent el meu camí.

Recordant tot el que vaig patir,
Si haig de morir, que no sigui al teu llit,
Mes igual si avui hem toca a mi.

M’ofega, hem cou dins meu.
T’estic veient, no se que fer.
M’abrusaria a l’infern per tu,
Cremaré tots els records que junts varem fer…
Si el temps ho cura tot, que hem lliuri de tu…
No cridis el meu nom… nena.

Per un instant el silenci es etern,
un buit per dins, falt de sentiment,
Callen les veus el silenci es viu.

Al despertar no vull obrir els ulls,
No vull repirar si no sóc amb tu,
Maleît son, torno a estar sol i perdut…

Trenco el silenci que porta el vent,
Que mou les flors sota el sol rogenc.
Mirada molla en l’horitzó,
Avui la vida es un tresor.

Tot ha passat, si us plau no ploris més,
Tot ha marxat, ja no hem de temer res.
El tremolor que sento en el meu cos és de força i valor

La meva batalla per fi he guanyat,
Reconstruïm els somnis, seguim lluitant.
No se si recordes els tot el que ha passat,
pero aquella guerra, per fi ha acabat.

Tot ha passat, si us plau no ploris més,
Tot ha marxat, ja no hem de temer res.
El tremolor que sento en el meu cos és de força i valor

Vull ser el fred d’aquest ivern, ser valent…
Tu l’abric que ha cobert per el meu desig.
Tinc per cert que viviré el present
Sent feliç, aprofitant tots els moments

Tot ha passat, ara ja entenc perquè,
Tot ha marxat, tots els dolor si també
El tremolor que sento dintre meu es el adeu

Ja sóc lliure com el vent, de ponent
Tu no veus aquell anel que porta el vent.
Sigues el fred d’aquest ivern, ben valent…
Jo seré el teu abric en tot moment…

Aixuga les llàgrimes, ja ha passat
La vida t’espera, endevant….

Deixa’m encesa una estrella, per quan ja pugui tornar.
Es així com sabre, en la foscor de la nit, veure el camí de tornada.

No se si puc fer-hi res, no se tant sols si tornaré,
Desig de veure l’endemà, no se com tronar a començar…

Estones amb amics, converses i records, Que mullarà la rosada….

Deixa’m…

Nomes espero que el camí , ben ferm, em porti a bon destí.
La vida serà diferent, hauré de viure lluny d’aquí!
Amb altres amics, converses i records, al recer de la rosada….

Deixa’m…

D’això ara ja fa temps, ben bé, aquí es tot diferent.
Gent que m’ha ofert les seves mans, amics, m’acullen com germans.
Son càlids amics, converses i records, que s’han endut la rosada!

Deixa’m….

El dia plegaba, torna l’oscuritat,
Al bosc els arbres l’aire feia cantar,
La lluna plena era l’unica llum,
Teló de boira comença la funció.

Protagonista la por,
Pell d’aviram al teu cos,
No vulguis fer-te el valent,
Misteri que porta el vent.

Ànimes cantant al teu voltant,
Et donen la mà, “porta’m a l’altre Món".
Et rendeixes al seu encant,
La vida es dorm i desperta el mal son.

La nit escampa, surt el gegant de foc,
un cos al terra, no va ser assassinat,
L’autopsia apunta una mort natural,
La gent del poble murmura la veritat.

Protagonista la por…

Ànimes cantant al teu voltant…

Tranquil, estigues tranquil, que jo et protegiré,
Serà un bon moment per lluir els meus poders,
NO SE, digues no se, sense por a equivocar-te,
Potser deixar-ho evident és el mes adient.

Vergonya, només pel qui perd,
Tant d’odi, m’alimenta la ment.

Sempre pensant en el demà,
Ja no se pas si te’n sortiràs,
T’ajudaré però no sempre,
Sortiràs ben parat.
Tot el que et pugui desitjar
El poder ho aconseguirà,
Doncs si t’ajudo m’interessa,
Soc l’escorpiblanc.

Aquests, aquí no han de durar, han de deixar d’adoctrinar,
I què si es il·legal, els vull a tots tancats,
TRANQUIL, estigues tranquil, jo faig la meva llei,
Manipular està “xupat”, si el feix ve per avançat.

Tots els records i estones passats
Son enyorances que avui
he desat en un mocador blau,
blau com el cel infinit.

En el moment que ens tornem a trobar,
les enyorances cauran
com la llum d’un estel fugaç,
que el nostre tems ha aturat.

No, pot ser, no serà l’ultim adeu,
Es un arreveure i fins aviat

Ara que la soledat es amb mi,
Veig la foscor que m’envolta.
Però hi ha una llum que il·lumina el camí,
un record que m’omple de força.

No, pot ser, no serà l’últim adéu,
mai estaré sol, ens tornarem a veure.

El vent a un somni ens portarà volant,
A l’aixopluc de la nostàlgia ens mantindrà.

I es la vida que el món ens a deixat,
Tots els record són el llegat.

Perquè al trobar-me
només trobes rivalitat?
Perquè al veurem
només treus els defectes?
Al enganyar-me
penses que ocultes la rabia i l’ambició,
vols retirar-me,
en aquest món, no saps que és la unió.

I no!!
No vull ser com tu,
ni mai ho seré!
Qui vulgui ser diferent
a algú s’hi assemblarà.
avuí traït perquí serè
i demà que importarà,
tot aixó és perquè jo vull
mirarme al mirall de ta falsedat.

Vull ser només un més
dels que torcen la seva vida,
a la vista dels demés
no saben com tu mires.
Sense recercar la veritat,
sabem que tot són mentides,
ens van donar a triar,
mai canviaré aquesta vida.

I no!!
No vull ser com tu,
ni mai ho seré!
Qui vulgui ser diferent
a algú s’hi assemblarà.
avuí traït perquí serè
i demà que importarà,
tot aixó és perquè jo vull
mirarme al mirall de ta falsedat.

Temps per recordar
d’on venim i a on anem.
Treu un pes del cor,
es el destí, cridar.

Intentar sortir,
viure la vida triomfant

Com? Es pot ser així, inmortal
i no poder-te tocar?

Intentar sortir,
viure la vida triomfant

PER SEMPRE
LES CENDRES
CREMAN AL NOSTRE COR
PER SEMPRE
ESPELMES
AL CEL PER TU

Espera’m aniré
pero encara em queden coses per fer.
Perdona’m si he fallat
pero jo a tu mai t’oblidaré!!

Intentar sortir,
viure la vida triomfant

Triomfant!

PER SEMPRE
LES CENDRES
CREMAN AL NOSTRE COR
PER SEMPRE
ESPELMES
AL CEL PER TU

Deixeu que us parli d’un altre temps
d’edificis alts com deus dorments
Dies de joia i pau
de música i de ciència

Servents varem crear
que de sobte es van alçar

Ràpids com un huracà
gossos de guerra sense cor
Que ens van fer fora del paradís

Un món que es mor
deixem enrere, lluny
Naveguem cap als estels

Tallem la nit
en un ocell de llum
Ja no tornarem mai més

I comença un viatge etern
un grapat dels nostres contra el buit
cercant una nova llar
com la que hem perdut per sempre

Pensàvem ser invencibles
lluny de la veritat

Gairebé no queda res
Engolits per la immensitat
Nostra nissaga marxarà

Un món que es mor
deixem enrere, lluny
Naveguem cap als estels

Tallem la nit
en un ocell de llum
Ja no tornarem mai més

Dels que vam marxar, ningú no queda
Només la nau, la nit i jo

Si per sort capteu aquest últim missatge
Que us serveixi de lliçó

Un món que es mor
deixem enrere, lluny
Naveguem cap als estels

Tallem la nit
en un ocell de llum
Ja no tornarem mai més

Quan la nit tanca el seu pany, ningú es pot fer enrere,
has caigut a les seves mans, en un tancat sense barreres.
Treus la força pel motor, teva és la carretera,
els teus ulls estic buscant, la nostàlgia s’allibera.

Tindre’t a les meves mans, a la llum de les espelmes,
Jo imagino el teu cos com un món sense fronteres.

La nit m’envolta,
a somiar em crida,
no hi ha paraules,
quan quelcom s’estima.

És més fàcil escriure quan l’esperança t’ha dictat,
els records que ara son cendres d’un foc que ja s’ha apagat.
Tinc per norma un somriure per cada cop que m’han donat,
Deixar a un part els mals somnis i sempre tirar endavant.

Tindre’t a les meves mans, a la llum de les espelmes,
Jo imagino el teu cos com un món sense fronteres.

La nit m’envolta,
a somiar em crida,
no hi ha paraules,
quan quelcom s’estima.

Sento que camino per sobre del mar,
A vegades volo i altres caic a terra,
He somiat un món fictici,
En el que tinc Una lluita interna contra mi mateix,
Quan em tanco sol entre Parets de vidre,
Sóc capaç d’imaginar una torre de

Blanc, del més pur blanc, un blanc ivori
Tancat, una altra realitat
Dintre d’una torre de foc i metall,
Sento melodies que sense foc cremen
Cantant
Mantra que no té final

Com un nen que pinta sobre d’un llenç
Solid, de penumbras de pors i mentides
Escrivint la meva història vaig afegint
Coses que a vegades no tenen sentit
Son capítols que formen la meva vida
Els escric en un mur

Blanc….

I es una presó
On crido i no se’m sent
I de sortir daqui
He se marxar
Ja no pic més….

Ara canviaré la vida de color
Sortir de la torre per canviar de mires
Punts de vista que no havia imaginat
Veig a gent que vola per sobre del mar
Realitat fictícia sense punts de vista
Son dibuixos en un llenç

Blanc…

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

Trenca cadenes, calla els brams,
Fes girar la historia explicant la veritat,
No tinguis mai por per tot el que puguin dir,
Has de fugir d’una mort anunciada.

Esborra els fantasmes del passat,
Que flueixen dintre de la foscor.

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

La llum, la màgia ja no hi son
S’han transformat en un verí de serp,
Serp que cada cop estreny molt més,
Prendre’n consciencia et farà lliure.

Esborra els fantasmes del passat,
Que flueixen dintre de la foscor.

Blaus a la pell i tremolors,
No oblidis mai tal com ets tu,
Pluja de crits i de temors,
Esgarrapades, punys i plors.

Tranquil, estigues tranquil, que jo et protegiré,
Serà un bon moment per lluir els meus poders,
NO SE, digues no se, sense por a equivocar-te,
Potser deixar-ho evident és el mes adient.

Vergonya, només pel qui perd,
Tant d’odi, m’alimenta la ment.

Sempre pensant en el demà,
Ja no se pas si te’n sortiràs,
T’ajudaré però no sempre,
Sortiràs ben parat.
Tot el que et pugui desitjar
El poder ho aconseguirà,
Doncs si t’ajudo m’interessa,
Soc l’escorpiblanc.

Aquests, aquí no han de durar, han de deixar d’adoctrinar,
I què si es il·legal, els vull a tots tancats,
TRANQUIL, estigues tranquil, jo faig la meva llei,
Manipular està “xupat”, si el feix ve per avançat.

Tinc set, tinc set de sang d’una ànima infeliç,
Tinc el cos fred, ullals ben llargs rondo les nits.
Veuen en la foscor els meus ulls groguencs,
No som morts ni vius, som diferents…

La fam ens mata… L’aliment corre dins teu!!!

Així com la nit s’acosta em va venint l’excitament,
Entre les ombres buscaré el millor moment.
Corre… La caça m’espera, ja et pots amagar,
Perquè amb un instant t’aniré a xuclar!

La sang ens sacia, i ens “don" poder il·limitat!

Deix-me, deix mossegar-te i besar la teva sang,
Només així podràs ser immortal.
Veuràs el món com de cop s’esvaeix,
El cos ben fred però amb un munt de poders…

Evito la llum del sol, visc en el regne de la por, sexe i passió!
De la terra ens volen fora, de l’altre món som desterrats, SOM IMMORTALS!

Deix-me, deix mossegar-te i besar la teva sang,
Només així podràs ser immortal.
Veuràs el món com de cop s’esvaeix,
El cos ben fred però amb un munt de poders…

Tots els records i estones passats
Son enyorances que avui
he desat en un mocador blau,
blau com el cel infinit.

En el moment que ens tornem a trobar,
les enyorances cauran
com la llum d’un estel fugaç,
que el nostre tems ha aturat.

No, pot ser, no serà l’ultim adeu,
Es un arreveure i fins aviat

Ara que la soledat es amb mi,
Veig la foscor que m’envolta.
Però hi ha una llum que il·lumina el camí,
un record que m’omple de força.

No, pot ser, no serà l’últim adéu,
mai estaré sol, ens tornarem a veure.

El vent a un somni ens portarà volant,
A l’aixopluc de la nostàlgia ens mantindrà.

I es la vida que el món ens a deixat,
Tots els record són el llegat.